La estulticia de los falsimedios y la mujer viajera..

La estulticia de los falsimedios y la mujer viajera..

Así, a vuelapluma, recojo del google estos titulares de noticia que evidencian la capacidad de los falsimedios (radios, teles, periódicos y tertulianos) para manipular la información, la que, por cierto, corre en paralelo a su incapacidad para redactarla en términos inteligibles..

Un soldado español fallece en un enfrentamiento con insurgentes en …La Vanguardia – ‎hace 12 horas‎Barcelona / Madrid. Redacción y agencias.-

Un militar español ha fallecido hoy en Afganistán, al recibir un disparo durante un hostigamiento producido en las proximidades de la localidad de Ludina contra tropas afganas a las que acompañaba un equipo …
Muere otro militar español destinado en Afganistán en un ataque de ...La Nueva España – ‎hace 3 horas‎.
Un militar español falleció ayer en Afganistán, cuando era evacuado en helicóptero a un hospital, tras recibir un disparo en el …Chacón llega a Afganistán para repatriar el cadáver del sargento …ABC.es – ‎hace 2 horas‎
Herat Afganistán, 7 nov EFE.- La ministra de Defensa española Carme Chacón llegó hoy a la ciudad afgana de Herat, al oeste del país, para recabar de primera mano información sobre el ataque contra las tropas españolas y coordinar la repatriación …
Los talibanes matan a un sargento español de 35 años desde una …Cuarto Poder – ‎hace 1 hora‎¿Mala suerte o buena puntería de un guerrillero talibán? Como siempre en estos casos, habrá que abrir una investigación para aclarar las circunstancias, pero lo cierto es que un disparo a larga distancia alcanzó en el pecho al sargento español Joaquín …El chaleco antibalas no salvó al sargento en la guerra afganaABC.es – ‎hace 5 horas‎
De nuevo Afganistán. De nuevo la guerra. Era primera hora de la tarde alrededor de las 13.30 hora peninsular española cuando una unidad de militares españoles acompañaba a un grupo de soldados afganos en su tarea rutinaria de formación e instrucción….

Después de leer esto, que evidencia en los periodistas-redactores el mismo nivel mental del que se le ocurrió asar la manteca, nos sentimos confusos.. O sea:

1.- La ministra viaja a afganistan a repatriar al soldado y para informarse.. Seguramente lo traerá a cuestas, o en su coche, ya que el ejército por sí y con sus aviones y vehículos es incapaz de hacerlo.. Tal vez llamando un taxi.. La señora se va al tajo porque no puede informarse por teléfono, fax, mail o videoconferencia; ha de viajar al país para hacerlo de viva voz, sin duda para impartir instrucciones para que el hecho no se repita, vistos sus notorios conocimientos específicos técnicos y militares..

2.- El enfrentamiento del ejército español resulta que es con los «insurgentes», no con uno de los bandos en guerra civil.., lo cual que en este punto estábamos en un error manifiesto..

3.- El militar entrenaba al ejército afgano, aunque nosotros siempre creímos que estamos allí en pura acción humanitaria (zapatero y chacón dixit)..

4.- Es anómalo y extraordinario que te maten en una guerra.., habrá que investigar cómo ha pasado y por dónde entró la bala.. (Tal vez si resucitáramos a gila..)

5.- La muerte de un trabajador-soldado es noticia mundial que abre scoops y telediarios; la de un trabajador-albañil, como sucede decenas de veces al año resulta aburrida y no importa a nadie, mucho menos al ministro de trabajo, que no va a pasarse el día repatriando yesaires y asistiendo a entierros..

6.- La carme chacón, como es de sentido común y lógica, viaja a x mil kms. sólo por obligadas cuestiones operativas, derivadas de su sacrificado cargo, y no por la cosa electoral o eso de imagen de los políticos..

Lo cual que a estos embadurnadores de la realidad se les entiende todo, DIOS LES BENDIGA!!

(1461)

FacebookTwitterGoogle+RedditGoogle GmailCompartir
joanmarti
Escriito por joanmarti

Abogado de profesión; juntaletras revoltoso de afición y aflicción, diletante del pensamiento embebido en la relatividad y la cuántica... No hay más.

2 Respuesta a los comentarios

  1. Avatar
    noviembre 07, 2011

    Joan es que es cierto que se les entiende todo,pero realmente.Dime por qué noticias dan los falsimedias,dime o lee por dónde las noticias se remarcan en negrita y te diré cual es la situación real de la información de la realidad.Es decir que los lectores ó receptores de las noticias debemos ante la desinformación contolada de los medios,crear anticuerpos y como si de un jerogrífico muy fácil,se nos desvelará la realidad de las noticias.
    La chaco iba a Hierro a solucionar la erupción del volcán y dejarse ver por nuestras actuales Filipinas.Pero con la muerte de un soldado se va a Afganistan a solucionar todo y a hablar ella personalmente.El funeral y las fotos correspondientes de ella con la esposa o padres y algún representante de la realeza dará suficientemente un tono positivo y de tranquikidad a la población que se la ablande el corazón y vea lo cumplidores de sus ministros y autoridades de la realeza.
    «Dime cuál son las noticias y titulares de prensa y teevisión y minutos de audiencia ó lectura reservados y te diré cual es aproximadamente la verdad».O sea muy equivalente a la frase «dime de qué te las das y te diré de qué careces.»
    ASI HAY QUE INTERPRETAR A LA PRENSA HOY DIA.
    Muy interesante y rápido de reflejos Joan.

    Responder

  2. Avatar
    noviembre 11, 2011

    «El nazisme no és fruit d’una època,
    es reprodueix contínuament.
    És una manera de veure el món”
    [#Montserrat Roig]

    Mai més enlloc ( by David Fernàndez)

    Avui, a les onze tocades, desenes d’entitats socials compareixen a les Corts Valencianes. En ocasió de la Diada Internacional contra el Feixisme, que es fa a tot el món en memòria de les víctimes del nazisme. Coincidint amb l’inesborrable data negra de la Kristallnacht, la nit dels vidres trencats. Nit i boira: allà on arrencà el ‘pogrom’ permanent, l’estat d’excepció continuat i la mort civilitzadora de la cultura –Adorno dixit– que va dur a l’holocaust perpetrat pel III Reich.

    Aplegat sota el paraigua resistent de l’Acció Popular contra la Impunitat, el nostre sud lliura a tots els grups parlamentaris, en nom del teixit social valencià, un manifest en defensa de tots els drets humans, de tots i de cadascun. I exigeix el compromís actiu, ineludible i inajornable, contra la proliferació dels discursos d’odi. És al País Valencià, des del País Valencià. I no és gens casual. A tot Europa, tristament i dissortadament, campa l’extrema dreta populista, de base xenòfoba, d’obsessió islamòfoba: 75.000 vots al Principat.

    Però el País Valencià va ser abans, i continua essent-ho de fa anys, el laboratori barroer de la impunitat feixista. Capitalitat barroera, corredor ultra. Sempre al davant del nombre d’agressions de caràcter ultradretà, espanyolista i racista de tot l’estat: 80 agressions l’any passat. Entre el 2007 i el 2008, solament la delegació valenciana de la CEAR (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat) va ser objecte de deu atemptats amb bomba. Enmig d’una permanent minimització político-institucional, d’una desconcertant banalització judicial i d’una inquietant ridiculització policíaca. Una ‘normalitat ciutadana’ que esparvera.

    Aquesta violència silenciada enllaça, també, amb les víctimes negades de la violència ultradretana des del final de la dictadura. Més de cent assassinats per les trames ultres, la violència neonazi o l’odi racista o la fòbia contra tota diferència. Colpint sempre els més vulnerables i vulnerats. De Lucrecia Pérez a Guillem Agulló, passant per Sonia, Roger Albert, Aitor Zabaleta o Amar Amhamdi.

    Rebobinem. Si únicament del dubte neix la llibertat i si la llibertat condicional actual inspira tants dubtes, què es pot esperar d’un país veí de trànsits transitoris tan modèlics que encara és incapaç d’anul·lar les sentències del franquisme? Cèntrics centrats centristes incapaços de fer justícia contra el crim permanent que va ser el franquisme. Del president Companys al darrer torturat condemnat sota els ‘hàbils interrogatoris’, tots són culpables encara. Això és així. S’imagina ningú una Alemanya incapaç de condemnar el nazisme? Au, vés! Si el Regne d’Espanya és incapaç de rehabilitar i de reconèixer les víctimes d’ahir, que en farà de les d’avui? Allò que ja fa: silenciar-les, negar-les, amagar-les.

    Però la memòria és sempre antídot. Esguard. Aixopluc. Ben bé barricada. Barricada doble, de somnis vells i de paper antic, aquest 9 de novembre.Quan avui coincideix amb demà: vintè aniversari de la mort prematura d’una dona imprescindible. Montserrat Roig. I els seus imprescindibles: els 6.000 catalans dels camps nazis. Ella, qui més i millor va furetejar l’abisme de l’univers concentracionari nazi, qui va provar d’entendre la mirada perduda insondable dels deportats i qui va condensar com ningú tot quant ens hi juguem, si caiem al pou sense fons de l’oblit.

    L’un d’ells, Joaquim Amat Piniella va definir els sobreviscuts com uns ‘ciutadans del món que han creat, enfront el feixisme, la internacional del dolor’. Avui, doncs, en el fil tens de la història i des del codi insondable del testimoni heretat, la ininterrompuda internacional del dolor compareix davant les Corts Valencianes. Renovant un cop més, com cada dia, el compromís antifeixista del ‘mai més’ que sintetitzà el jurament vigent dels supervivents a les portes de Mauthausen, fet el 16 de maig de 1945. Un jurament evitern –que va començar i que mai dels mais no s’acabarà– que ens continua interpel·lant. Com interpel·lava Montserrat Roig, quan el present és sempre la cruïlla del passat i el futur: ‘Vaig pensar que els ex-deportats m’havien semblat, sobretot, uns homes que no acceptaven la hipocresia de les paraules, que havien arribat al fons del pou de la comèdia humana. Però no li vaig dir res, a en Climent. Tot em semblava banal, al costat de la seva vida i, sobretot, de la visió que ell en tenia, de la vida. Li hauria pogut contestar, això sí, que tots els seus amics i companys havien mort per un món millor. Però ara, vista una Amèrica Llatina torturada, vistos els campaments palestins arrasats al Líban, vist com ‘el ventre immund de la fera’, per dir-ho en termes brechtians, encara respira, no goso pensar en aquest ‘món millor’ que ells volien. Però no hi ha dubte que tots els qui moriren a la deportació nazi, i els qui l’han sobreviscuda amb dignitat, són homes i dones millors. Davant la barbàrie nazi, organitzada per a degradar la condició humana, la lluita dels deportats per resistir i per mantenir-se fidels als seus ideals esdevé per a nosaltres, nascuts sota el franquisme, extraordinàriament fecunda i esperançadora.’

    Per als nascuts sota la democràcia de l’amnèsia, també i encara. Amb el filòsof Giorgio Agamben, més que mai, disparant contra l’horror i a la consciència: ‘Allò que queda d’Auschwitz’ dissemina el moll de l’os. Prova d’entendre la ‘zona fosca': l’extrema situació de falsa normalitat del nazisme. El ‘com va ser possible’. Citant Primo Levi, rememora un partit de futbol –entre rialles i juguesques a les portes de l’infern– que oposa el SS amb els membres del Sonderkommando, les víctimes encarregades de dur a les cambres d’extermini les altres víctimes. Indesxifrable.

    Agamben aconsegueix d’aturar el món i escriu: ‘A alguns, aquest partit els pot semblar una breu pausa d’humanitat enmig d’un horror infinit. Però, per mi, com pels testimonis, aquell partit, aquest moment de normalitat, és el veritable horror del camp. Podem pensar, tal vegada, que les matances en massa s’han acabat, per més que es repeteixin ça i lla, no gaire lluny de tots nosaltres. Però aquest partit no s’ha acabat mai, és com si encara durés, sense haver-se interromput mai. Representa la xifra perfecta i eterna de la zona grisa, que no en sap res, de temps, i que és pertot.’ Agamben desfibra la condició humana: el partit ‘és, també, la nostra vergonya’. La dels qui ni hem conegut els camps i que, tanmateix, assistim, no se sap com, a aquell partit, que es repeteix en cadascun dels partits dels nostres estadis, en cada transmissió televisiva, en totes les formes de normalitat quotidiana.

    9 de novembre de 2011. Agamben clou i conclou: ‘Si no arribem a comprendre aquest partit, si no aconseguim que s’acabi, no hi haurà mai esperança’. Walter Benjamin (‘si ells guanyen, ni els morts no se salvaran’) es passeja avui pel Cabanyal, Paterna, Russafa: només la memòria rescabala els vençuts i impossibilita la derrota. Tinguem-ho clar, doncs. Si avui som aquí, és per elles i per ells. Si avui hi compareixem és per elles i per ells.

    I per això continuem xiulant, Montserrat. Perquè continuem necessitant-vos. Com mai –que és com sempre. Per possibilitar, habilitar i assolir que ‘el mai més-enlloc-contra ningú’, esdevingui realitat. En el temps de les cireres que vindrà.

    Responder

<